La crisi actual, en el sentit ampli, recau en la victòria del tenir davant del ser. Així de senzill, així de complex. Hem triat el bàndol de l’acumulació, de la possessió, el bàndol que desperta l’enveja, la cobdícia, la competitivitat, en el lloc de l’esperit col·lectiu, el compartir coneixement i amor, el de voler conèixer-se a un mateix, el de la reflexió i l’autocrítica.
Volem ser escoltats i no escoltar, la nostra paraula només va dirigida a la queixa, la recriminació, l’autocomplaença, l’enumeració. No parlem de virtuts, d’il·lusions, d’objectius personals, sinó de diners, plaer efímer i adquisicions de materials de ràpida caducitat.
No anem bé, i no estic parlant de la moral. Hem optat per un camí sense sortida. No només no hi ha futur en aquest capitalisme caníbal, sinó que estem matant el present. Gaudim d’allò que anhelem, però un cop posseït ens dediquem a la recerca impulsiva d’una altra quimera material. Una ànsia que no descansa ni en els festius. Una buidor que es va eixamplant per fer-nos més infeliços i desgraciats.
Els temps passats no sempre foren millors. Tot període té la seva part constructiva i la seva destructiva. L’ésser humà ho és en la seva íntegra contradicció. Què podem fer davant d’aquesta crisi? No tinc ni idea. No hi ha el remei per a tot, però sí sé que el primer pas és començar-nos a mirar a nosaltres i entre nosaltres. El nosaltres ha de desplaçar el jo. El ser al tenir. El compartir al comprar. L’arribar plegats al guanyar en solitud.
Som parella, estem en parella, no tinc una parella. Només tenim una vida i aquesta és fugissera. No ens emportarem en el més enllà, si existeix, res més que aquells bocins d’històries compartides. La mirada de tu en mi, l’abraçada d’un amic, la carícia en la pell. Som i serem persones plenes si guanyem la partida al bàndol obsessiu i insatisfet del tenim. No ho oblideu!