Hem desterrat la mort del nostre dia a dia, i això sense saber les conseqüències que ens portaria. No vull dir que hem decidit canviar els rituals davant del defalliment d’un ser estimat. El que afirmo és que hem donat l’esquena a la mort, al patiment, a la pèrdua.
Quines conseqüències es deriven d’aquesta decisió? Doncs que no sabem què fer, ni què sentir quan afrontem la mort d’algú proper. Fins i tot ens costa dir que s’ha mort, i optem per utilitzar eufemismes mancats d’emotivitat: ha marxat, se n’ha anat, ja no està, etc.
Com podem experimentar el patiment si neguem l’existència del mateix? Com seguir vivint si amaguem la sensació de pèrdua i dolor sota una capa de pastilles?
Ens han ensenyat a guanyar, però no a perdre, i davant de la mort tots hi sortim perdent. No hi ha receptes màgiques, ni passos predeterminats, ni protocols per a superar la sensació de buit que et provoca quan algú deixa d’existir per sempre més.
Què podem fer davant d’un fet inevitable com aquest? Primer de tot deixar de negar-lo, de donar-li l’esquena, d’oposar-nos-hi amb totes les nostres forces. És un esforç inútil. Intentem tenir present la mort en la nostra vida, com l’altra cara de la moneda, sense obcecar-nos. La mort és un procés natural de la vida que comporta, com la vida mateixa, patiment, dolor i dubte.
Potser el que ens ha dut a voler oblidar aquest fet és la manera que tenim de viure la desaparició d’algú. Potser el primer que hem de canviar és la manera de veure-ho, i passar del “què faré jo ara sense ell” a “la sort que he tingut de compartir aquest anys amb ell”.
No hi ha res que ens anestesiï del dolor, però potser el que ens serveix per conviure amb ell és saber que hem aprofitat al màxim la vida. Viure i sentir-se viu, potser radica aquí el principi del canvi.